El Bot (Mola Mola) és un peix ossi que habita en aigües temperades arreu del món. La creença comuna és que els agrada prendre el sol a les superfícies. No obstant això, algunes investigacions revelen que aquests peixos neden a 100 o 200 metres de profunditat. Les temperatures de l’aigua oscil·len entre els 10 ° i 14 ° C, encara que passar molt de temps en aquest ambient podria causar confusió, desorientació i fins i tot la mort. Per tal raó, el peix lluna puja a la superfície a prendre sol amb la finalitat de fer, el que alguns biòlegs marins diuen, recàrrega tèrmica. Això els permet tornar a zones d’aigües més fredes. De vegades neden a zones poblades per petits peixos perquè aquests netegin la seva pell de paràsits.

L’aspecte del cos del peix lluna assembla una gran cap amb aletes. És pla, ovalat i bastant gran ja que arriba a mesurar fins a 3.3 metres de longitud. El pes màxim que la bàscula ha registrat és de 2,300 quilograms però en general el pes oscil·la entre 247 i 2,000 quilos.
Aquest peix és un dels més prolífics de tots els vertebrats: una femella pot produir uns 300 milions d’ous en cada fase reproductiva.

La captura accidental es considera l’amenaça més greu del peix lluna. Només a Sud-àfrica es calcula que en un sol any es van capturar 340.000 exemplars.
Està classificat com a vulnerable a l’extinció, que és la mateixa categoria en què es troben els óssos polars, els guepards i els pandes gegants.

Us volem recordar la prohibició de pescar aquesta espècie protegida i l’important paper que té en la gestió pesquera i el turisme.

D’una banda, el bot o peix lluna contribueix a evitar la proliferació de les meduses (formen part de la seva alimentació).

D’altra banda, el bot és un gran aliat dels pescadors, ja que les meduses, a més dels coneguts perjudicis que causen a l’estiu sobre el turisme de platja, s’alimenten de plàncton i també depreden ous, larves de peixos i alevins d’espècies d’interès pesquer que, una vegada assolides les mides comercials respectives de cada espècie, haurien de formar part de les captures dels pescadors. Com que les meduses consumeixen també l’aliment de preferència per a les larves de qualsevol espècie de peix, quan hi ha una gran proliferació de meduses en una zona del mar, disminueix o desapareix l’aliment dels peixos, circumstància que pot reduir molt les poblacions d’espècies pesqueres.

Us recordem també que està prohibida la pesca, la tinença a bord i el desembarcament d’exemplars de tonyina vermella (Thunnus thynnus) per a la modalitat de pesca esportiva i recreativa, aplicant importants sancions.

Els tonyines de l’Atlàntic es compten entre els animals més ràpids del planeta, i també entre els que s’estenen per una zona més àmplia. Aquest peix pot arribar a mesurar més de tres metres i a pesar fins a nou-cents quilos, i aconsegueix velocitats de més de seixanta-cinc quilòmetres per hora quan persegueix a les seves preses o quan és ell qui intenta evitar ser capturat. A més, es submergeix a profunditats superiors als nou-cents metres. Aquests animals migratoris arriben a creuar l’oceà Atlàntic, recorrent una distància de més de vuit mil quilòmetres, i no sabem com s’ho fan per tornar als mateixos punts un cop i un altre al llarg de tota la seva vida, que pot arribar a les quatre dècades.

La científica marina Molly Lutcavage, que ha dedicat els últims disset anys a estudiar aquesta espècie, assegura que la tonyina vermella té unes característiques físiques extraordinàries que li permeten aconseguir gestes com aquesta. El seu cos de línies aerodinàmiques està tan optimitzat per nedar que un grup de científics finançats per l’exèrcit nord-americà ha estudiat la tonyina vermella com a model per als torpedes de la marina. Les tonyines toleren canvis de temperatura enormes, des dels vint graus centígrads fins als vuit, el que els permet perseguir les seves preses fins a les profunditats, i compten amb un sentit de la vista sofisticat i altres sistemes sensorials que també funcionen en la freda foscor . L’explicació a les seves sorprenents habilitats en matèria de navegació segueix sent un misteri. Segons Lutcavage, podria ser que l’agut sentit de l’olfacte d’aquests tonyines els permeti crear una mena de mapa químic de l’oceà, però també és possible que naveguin guiant-se per les estrelles, o que siguin capaços de detectar el camp magnètic terrestre (els investigadors han descobert que una altra espècie de tonyina, el d’aleta groga o rabil, té magnetita al cervell, el que podria facilitar la navegació magnètica).